Aniversario Archivo Histórico - València

• L'edifici de la plaça de Tetuan custòdia des de 2003 la documentació generada per les institucions de la ciutat dels últims set segles

• La consulta dels fons permet descobrir històries familiars dels valencians, com la vida nòmada del farer de Vilanova del Grau o la mudança d'una dona vídua i els set fills a una casa del carrer de la Tapineria

L'Arxiu Històric Municipal de València fa 20 anys en l’actual ubicació en el Palau de Cervelló. Entre les mateixes parets on Ferran VII va signar la derogació de la Constitució de 1812, la Pepa, l'Ajuntament custòdia actualment milers de documents que detallen la història de la ciutat. Va ser en vespres del Nadal de 2003 quan l'arxiu va reobrir al públic les portes de la sala d'investigació, després de concloure el trasllat de més de 8.000 metres lineals de documentació.

Abans d'arribar al palau de la plaça de Tetuan, el patrimoni documental de la ciutat es trobava disseminat en diversos immobles municipals, com la casa consistorial i l'antic arxiu d'Urbanisme al carrer de les Arts Gràfiques. En l'estiu de 2003 es va escometre la laboriosa mudança a les quatre plantes de l'edifici annex al Palau de Cervelló, construït a propòsit per a albergar este tresor documental en les millors condicions de conservació.

Entre els còdexs i pergamins que revisen amb lupa investigadors conscienciosos, la vida quotidiana dels valencians i les valencianes dels últims set segles apareix desgranada entre els milers de pàgines del ‘Llibre d'Aveïnaments’ (anys 1349 a 1611), el Registre Civil (1841-1870) o els padrons municipals (des de l'any 1770 fins a l'actualitat).

Cadascuna de les pàgines d'estos documents constituïx un retrat en sépia de les gents que creuaven cada dia els ponts dels Serrans i Sant Josep, procedents de les alqueries disseminades de la Vega de València. Tota esta documentació és fonamental per a conéixer com era la ciutat, com eren les seues gents. Així ho corrobora el personal tècnic que atén les peticions de consulta. La presentació del document d'identitat és la clau que permet endinsar-se en un viatge en el temps pels carrerons de la Seu i el Mercat.

Una vídua amb set fills i un farer nòmada

En fullejar el padró d'habitants de 1880 i detindre'ns a l'habitació 3a del número 22 del carrer de la Tapineria, en l'antic districte del Mercat, descobrim una dona vídua i els set fills, fidel reflex de les taxes de natalitat de l'últim terç del segle XIX. Silvina Giner i Blat, de 45 anys, viu amb els tres fills mascles —Ricardo (21 anys), Carlos (18) i Vicente (9)— i les quatre xiques —Remedio (20), Silvina (15), Concepción (12) i Consuelo (5)—. Pel que descriu el full del padró, només el fill major, que sap llegir i escriure, té treball com a jornaler. A més, un apunt al marge indica que acaben de traslladar-se fins al centre de la ciutat des de l'antic habitatge en una planta baixa del número 163 del carrer Sagunt. Una família en trànsit d'extramurs a intramurs.

Si creuem de nou les velles muralles, guiats pel feix de llum parpellejant, arribem fins al far del port de Vilanova del Grau. Qui eren els seus habitants el 20 de març de 1891? Un full solt del padró de 1892 ens dona la resposta. Està escrit i signat per Manuel Lorenzo González. El cap de família acaba de fer 48 anys. A la seua esposa, Francisca Subiela Pérez. li restaven tres mesos per a igualar-li en edat. Al costat del matrimoni residixen els dos fills: Manuel, de quinze anys, i Carmen, d'onze. La lletra del pare és de traç clar i lleugerament escorada a estribord.

Pels llocs de naixement assenyalats en el document deduïm que les seues vides han brollat en aigües diferents. El pare i el fill van nàixer en Prado i Tapìa (Astúries), en el feroç Cantàbric, mentre la mare i la xiqueta ho van fer a Gandia i Cullera, en el mans Mediterrani. Una de tantes vides nòmades, bressades per la mar. En recórrer a l'hemeroteca i el registre civil, descobrirem que onze anys després, en 1902, el jove Manuel aprova l'examen i es convertix en torrer tercer del cos de fars. L'ofici s'hereta abans de l'extinció. El pare apurarà els seus últims anys guiant la llum marina des de la Vila Joiosa, mentre el seu fill trobarà el repòs etern en un nínxol del cementeri del Cabanyal, a escassos mil metres de la mar.

Estes dos senzilles històries familiars, descobertes a l'atzar, s'amaguen entre la documentació generada per les institucions de la ciutat des del segle XIII i que custodia actualment l'Arxiu Històric Municipal. Un patrimoni documental que també ha tingut un atzarós trànsit. El primer emplaçament va ser en la plaça de L’Almoina, enfront de la catedral, en unes cases concedides per privilegi de Jaume I. En 1306, un incendi i la falta d'espai van determinar el seu trasllat al carrer dels Cavallers, on són els jardins de la Generalitat. Allí romandria fins a mitjan segle XIX. El pelegrinatge del patrimoni documental de la ciutat va prosseguir en les dècades següents fins a la seua actual ubicació en el Palau de Cervelló, on milers d'històries familiars esperen que algú les traga a la llum, entre furs i privilegis reals.